Segon Lloc Estrany

    Siré breu. Surto del carrer i m'increpen. Me criden a l'orella que sóc d'una classe per devall. M'arranquen la jaqueta per simple esport. Ningú m'ajuda i caic cap avall. Peró paro. I m'aixeco, me'n dono compte de que estic viu. Vaig a treballar. Oh! Que bé me sento. I que imbécil que sóc. Ens crida el jefe i me fa temor que me fotiguen fora. Els meus amics són d'erasmus i jo passo 9 hores, cobro poc i me sento bé per quatre paraules. Vaig a dinar, i observo. Escolto, i sento. Comparo i me queixo. Renego. Pero menjo molt i amb això i un cigarret me sento lo rey del mambo. Torno a treballar. Una mica de feina. Surto a les sis i camino. I torno a observar i escoltar. I torno a comparar. I aixeco el cap i miro, i veig animalets, vestits de colors lluents, vibrants. VEig grans construccions de metal que s'allarguen hasta més allà de la meua vista, i penso que alluny que està el primer tros de terra verge. Peró tranquil, una llengua d'asfalt t'uneix de manera comfortable. Viatjo per túnels de il·lusions i somnis, surto en una bocanada de vida, disparada amb rabia i amb neguit. I depressa, retorno a la foscor del meu racó. Quan me trobo en ànimos surto, i reconeixo un terreny estrany per a mí. Són tants, que no crec que me coste massa temps. És qüestió de temps. El mestre el fa la pràctica. Oblido per un moment, i me gito en un mar de gelada comfortabilitat. Dibuixo un diari que m'aixeca a escriure. Odio no estar desinformat. I al final, después de una mica de tranquilitat, me torno a dormir... per continuar dia detràs d'altre la rutina de cada dia.

Bona nit.

Hola tú!

    Que tal? Com te va? Jo bé, ja tinc feina i m'he mudat la gran cuitat. M'he integrat en una gran massa de persones, sentiments, temors i actituds. Entre mig d'això, un mar de mòbils, cotxes, tiquets, preus, prejudicis i costums que, perdoneu la meua incultura, no deixa de semblar-me sorprenent.

    La més millor : He observat certa tendència entre homes de mitjana edat. Solen ser persones que no són massa adinerades, i moltes mostren altres conductes rares. Però la més sorprenent és la d'aferrar-se a la porta del metro. Obrir-lo, pegar-li patadetes, clavar les ungles a la goma negra. La paraula és aferrar-se perqué des de luego, sembla que vulguen sortir. Escapar. O també potser la castiguen, la desprecien. Això em porta a pensar que aquestes coses les sofreixen en la pròpia pell, i la seua manera de canalitzar les frustracions (TOTS ne tenim) és aquesta. Jo per exemple, tinc un tinc molt exagerat de moure la cama, o fer com si toqués la bateria, que sembla més sofisticat però és igual de rídicul.
    Altres coses curioses que veig és una solidaritat extranya. No és palpable, no és punyent, però està allí. Sense dubte és una capacitat de obrir el punt de vista superior a la mitjana. I això es inversament proporcional a la cultura que tenen. També és curiós.

    La ciutat està molt bé, està plena de oportunitats i possibilitats. Peró a la vegada té moltes restriccions. La més forta, per mi, és la negació de la natura. Deportada a petits quadres per quilometres quadrats, sembla més un luxe que la realitat que hi ha més enllà de circunvalacions, autovíes i asfalt. Apart, és molt díficil, almenys per a mí, coses i actes que siguin gratuïts. Tot lo bó se fa pagar, està clar, peró se nega, perqué em resisteixo a pensar que no ne fan, d'una manera clara.
   
    Ara que este món n'està ple d'estes injustícies. Per a mostra, un botó. Joves acusat de pertànyer a un grup jove, assumirem la paraula violent, fent concessió(agressions, crema de mobiliari urbà i privat), s'enfronten a penes de presó de uns anys (no molts), uns altres joves (ideològicament diferents, no oposats), acusats d'un pressumpte assassinat, poden sortir absolts. Intenta no profunditzar per donar força a la idea. Són diferents barems? Casos diferents? El que afegiré, i que mostra el cúmul d'injustícies que observo día a día, aquí i allà, és que si el personal sanitari i docent sofreix atacs, malament anem.

Apa, ja he escrit prou. Sense més preàmbuls, passaré a fer lo sopar...

Ella m'ha saludat. Ella m'ha abraçat,
però té fred, i està trista.
M'he deixat la jaqueta a casa.
Disculpa que no em begue el café,
mai m'ha agradat.
Si arrivo a saber qui ets, no vinc.
Gràcies dono a les flors llunyanes,
gràcies dono que sóc lliure.
Si sempre menteixo, no tindria que anar-me'n.
Les coses que me contaves a l'orella,
un dia ens van enamorar,
ara estem junts, pero ja no et faré cas.
No penso deixar-te dormir amb mí.
Feia temps que no et veia,
i això ho pago ara.
Casi em fas oblidar d'on vinc,
pero no sirà així.
Totes les besades que em dones,
me les fico a una butxaca,
junt al tabaco i al paper.
Quan no me mirigues,
renegaré de tú. De la teua cara,
de la teua veu i de tot lo que m'has dit.
Però tranquila pero aixó passarà...

    Hola!

    No me queden moltes ganes per a escriure. I he oblidat tot allò que volia escriure crec. Són moltes coses.

    Una, és la política. Que realment, fa una mica de fàstic. I no parlo de discursos polítics, tots plens de basureta, sinó de l'actitud. Saps com quan vé Nadal, i tothom començar a ser bona persona?(sic) Pos ara està passant el mateix. Al meu poble, ara que venen eleccions, s'han posat a reasfaltar mig poble. No teniem prou amb les obres que ens han envait els carrers. Ja no podem caminar, ni descansar, perqué ser promotor és lo màxim. Jo de gran vull ser promotor o amo d'una gasolinera, no?

    La segona, és el dolor. Dolor que es porta dins i no s'ensenya, perqué és el més perillós, susceptible a saltar com un molla, i quan ho fa, arrambla amb tot. I sobretot, si ho veus a una persona que t'importa. El dolor de perdre a una persona, que formava part del teu entorn. D'una manera tràgica, irremediable, i cruel. Com la vida, que tothom ho sap, tothom ho predica, que es dura. Peró ningú està preparat per a tanta crudesa.

    La tercera, és l'autocompasió i altres derivats. Això és un defecte molt gros. Uneix pena i tristesa, e busqueda de algo que realment no tindràs. Esperar a que un àngel et pregunte, és molt improbable (pero no impossible), pero pensar que si no ha passat és perque no t'ho mereixes, canvia l'assumpte, ja que mentre tindries que aixecar-te, et quedes gitat, esperant que la fum entri pels teus pulmons. I et deixi allí tirat, esperant  una ambulància.

    La quarta, és el dubte. Motiu i motor de moltíssimes animalades. No té molta més cosa al costat que pugue imaginar.

Apa ja m'he quedat sense idees de moment.

Hola a tots!

Tornem a escriure este diari...

A día d'avui, tan estressat de faena que tinc avui, me sento bloquejat.
Per coses que dubto, que no tinc ganes de fer, que penso en altres coses, etc.

He vist tots els meus amics, i ls he tingut junts, m'ho he passat bé, i tot així, em queda un regust amarg, marró, lent, aspre, greu, invisible, pesat, sord, culpable, ilimitat, paranoic, etc.

Qué sirà? Donar nom a algo que desconec.

Sirà les ganes, les il·lusions, els somnis que no es corresponen en lo tangible.L'amargura de no poder passar sobre paper les imatges de la meua ment? Després d'haver recorregut tants kilomètres, no poder parar i asseure'm. Que potser és el que desitjo. I que no tinc, i que puc perdre.
Asseure'm representa marxar, deixar el que tinc aquí, i complir somnis. A quin preu? Amb quin valor? Amb lo cobard que sóc jo. Com puc escriure si no tinc paraules. Com deia aquell, me sobra vici. Tot jo sóc vici, i no tinc remei. Estic construit a partir de propagandes, concerts, notícies falses, testimonis virats, retocs fotogràfics, veus doblades, metàfores, salives, sang, dades, uns i zeros, números, novetats, recomanacions, etc.

Me sento com un personatge de color en un escenari gris. O al revés. O ja no sé que em passa. Diuen que si dius que estàs centrat, senyal que no ho estàs realment. Doncs sóc lo contrari. De tot, no penso com ningú, no vull seguir ordres de ningú, no penso com ningú, i a ningú faig cas. Sigui per rebutja, per judici propi, per iniciativa, per fe, per creença.

Moltes coses de les que faig al fin i al cap, són coses escrites. Estic estudiant a la universitat, tinc consciencia política, em considero no-racista, ecologista, busco parella, faena, estabilitat, un piset, tot. Compleixo perfectament l'estereotip que se pot trobar a qualsevol informe sobre la joventut. De qualsevol banda, de qualsevol color. Però algo falla. Estic a la universitat per voluntat pròpia i m'agrada este entorn; llegeixo, rellegeixo, escolto i filtro el que m'arriba dels polítics, promeses, declaracions, aprovacions de lleis, moviments per baix, trespercents, etc.; me tingut que trobar en esta vida en un 30 % de companys de treball que són immigrants, i encara que no han vingut a casa meva, perqué no és meva, hem compartit moltíssimes coses, i encara ara, mantenim una amistat. Considero ofensiu el fet de cremar, abusar, utilitzar, explotar, mercadejar amb els recursos naturals des del prisma del capitalisme net. Considero que tard o pronte la naturalesa ens guanyarà el terreny, els prats verd s'imposaràn a l'asfalt i al formigó, i on abans anaven cotxes, hi aniràn rabosses, cucs, conills, etc. Sento la necessitat de cuidar, estimar, reclamar, mirar, protegir, confessar, descansar, divertir-me, aprendre i ensenyar, i sobretot,. compartir. També busco satisfer fets, coses, no-necessitats, que només es compren en diners, i també busco un espai on les coses no depenguen d'un altre, vull el meu espai, les meues velocitats i costums, i no seguir el que me diuen.

Com ho arreglo jo això?

    Hola a ningú, com sempre.

    Estos dies són de transitori, per a mí. Estic pendent de fer el PFC i acabar la punyetera enginyeria técnica. Que me tocarà fer-ho aquí i no a l'estranger? Pos bueno, se fa i punto. Perdoneu-me pel meu ridícul diari electrònic, però quantes mancances se plenen en escriure quatre línies.

    Probablement tingue que agafar la faena de Barcelona. Sirà una mica fàstic perqué tinc que tornar a buscar lloc , transport, tot de nou, una altra vegada, però potser la faena esta em done suficient per pagar el pis i el minjar que ja és bastant.

    He estat los meus primers dos anys a un poble, fins als 15 a un altre, als 20 vaig marxar a estudiar fora, i ara que acabo i que sembla que podia quedar-me (jo ja m'havia fet il·lusions), me'n dono compte (fa uns mesos n'era conscient) de que tinc que tornar a marxar .... pffff

    Bueno, aniré a dinar, perqué no tinc temps de res... vaia merda...

    Bon dia a ningú, com estem?

    Avui és diumenge, anit vam sortir una miqueta, i vam plegar pronte. Avui, per tant, he pogut dormir bé i en molt de temps, me sento animat, per ser diumenge. He començat per coses senzilles, com arreglar la roba, ajudar en la iaia i ordenar la taula. Fins i tot, estic escrivint un post! Bé, ara aniré a dutxar-me, i trucaré a veure si quedem en Eloi, Ivàn i Lu per fer un caferet o algo per l'estil, que avui marxen cap allà. Demà dilluns, tindrem una miqueta de feina. Desrpés de la derrota, una nova partida se planteja, i potser tinguem que jugar una mica fort... encara la vida amb el pit enfora. Tot i que no sigue la persona més autoconvençuda, sí que sóc un pèl inconscient, i ara seria bon moment per a canalitzar-ho.Falta poc, falta poc, ja arribo a la meua Ítaqueta jejeje

Les il·lusions no s'han de perdre, pos és l'únic que tenim. Amb això la identitat, el caràcter i els sentiments, que volen dir punts dèbils.

- Imagina que tu i jo som un vaixell.
He buscat per tots els racons per trobar-te.
I ara em deixes aquí tirat.
Per tornar al matí, amb l'esquena mullada.
Sense pensar que t'he sentit marxar.
I que ara dormirem sense mirar-nos.

Quan arribe el migdia,
em faràs el café, i jo et llegiré el diari.
Tu em somriuras, jo sóc el més llest.
Jo et miraré, ets la més bona.
Mirarem junts les notícies, pensant que això passa fora.
Què això aquí no passa.

És la força de l'amor.
Que et porta i et menteix.
Que somriu i et tapa els ulls.
Importa si ho mires, si no tastes la sal.
Vull que vingues esta nit en mí, i oblidar tot el que hi ha.

Ho sentio, carinyo, saps que he de marxar.
No em mires en esta cara o no podré tornar.
I me beses al front i jo em quedo aquí.
Dormint baix les estrelles.
Pensant en un futur, on no hi ets tú.
Dormo i ensomio, que no tornarà a passar,
que està nit per fi no marxaràs-.

    Avui és el dia en que parts dels meus somnis s'han soterrat.
    Avui és el dia que he vist que no aniré a estudiar al IIS Fraunhofer.
    Avui és el dia que he sentit dolor sense res més.

    Són coses que s'acumulen. Suposo que males ratxes, pero que hi farem. No avanço molt de moment no. Ojalà tingués algo de clar. No deixo de veure les oportunitats, però em veig molt dèbil per a fer algo que sigue realment útil. Per això no crec que sigue algo que me servixque, autocompadirme de mí, pensar pobret de mí. Sirà qüestió de plantar cara a la vida i xafar allò que me fa mal per deixar només a la vista les coses que valen. Sortir, passar o bé cremar les coses que només fan que enterrar-me. Me sento xafat per coses que no faig i això no és tampoc. No vull mentir-me a mí mateix, ni fer pagar la culpa als altres. Simplement trobo que ara mateix algú es repenja en mí, suposem, per no vore's a sí mateix. Podria ser, i és un bon motiu intentar corregir estes penes alienes / Pastora /.

    I ara vaig a sopar que ja estan los Increíbles...

 Hola!

Contínuo relatant coses que me passen, perqué sinó revento.
Diguem que estic fent llimpiesa de la habitació. I vaig recollint trossets del qui vaig ser
Coses que tenia oblidades, coses que sabia que estaven allí, coses que no volia tornar a vore, coses que no sé que fer-ne... Records, i etapes de la meua vida, que encara avui, amb tot el que ha passat, amb anys i penuries entre etapes i etapes, no sé si he de tancar, o permetre que estiguen obertes. Ja ho vaig fer una vegada, això de tancar portes. I no puc dir que m'anés malament. Però llavors, entre tanta pols i papers, apareix ella. No la reconeixia vestida així. va guapa, va preciosa. Però té mala llet.

Les circumstàncies de cadascú, marquen molt el seu comportament. A més de les components del caràcter, de la història i del coneiximent de la circumstància. I la reacció, a poc que siguem dèbils, sempre sirà la més curta, la més fàcil i al cap i a la fí, la més cobard i inútil.

Miro al meu voltant, i ho veig tant, que hem sembla que petaré. No queda valor, perqué ens l'han pres. Tots m'han insultat i m'han a la cara que no podia. Trobo que tinc temor a perdre-ho tot i no vull. Realment, no tinc res, pero no ho veig. Penso que tinc molt i és molt preciós. Sense vore, que tot és un castell d'arena, que la construcció és efímera i caduca. Però no ho veiem. Dormim de cara a la paret i vivim en lo cap dins un forat. Poques coses te'l fan treure. I total, és per tornar-lo a amagar al cap d'un rato, no sigue cas que mos engaxen mirant i la caguessem... no?

Vergonya me'n dono de mí mateix per moltes coses. I no podría aixecar la mirada sinó fos per la búsqueda de una mirada de pena. Motor de moltíssimes coses i amiga de l'autocompassió. Arribat a n'este punt, és quan penso que realment no tinc res. Si m'he mogut per pena, senyal que sóc un pena. I si és mentira, podré escriure les meves passes amb el meu peu. I ni l'arena ni el fang pararàn un acaminar decidit i sobretot, valent. Diuen que per a sortir, has de tenir un destí. I penso que no el tinc, peró sí. Tothom el tenim i realment existeix. Que ens facin veure que és més important comprar-te el cotxe que formar-te com a persona és una vergonya aliena i pròpia a la vegada. No podem combatir estes tonteríes? No tenim les persones ús de raó, predicció i autocrítica? Aon guardem això? A preparar la quiniela d'este dumenge? A intentar reventar-li la vida a un altre? Vergonya és vergonya i pena és pena. Si la vida és això, no és vida, sinó penitencia, d'algo qué, qui sap, si realment has fet.

Apa, salut!

    Hola a tots/totes...

    Avui anirem a Barcelona, a pegar una volteta por ahí. Abans de preparar-ho tot, escriure'm una miqueta. Si l'última vegada ja vaig escriure una mica sobre una amiga. Avui n'he parlaré d'una altra amiga. Que no és que sempre estigui amb mí. Pero aquest dies s'està emportant lo millor de mí.

    Ella no se posa guapa. Ella és discreta i recatada. No vé quan estàs bé, ni et molesta quan treballes. T'agafa totsol. T'agafa per banda i et comença a convèncer. Te diu que tú no te ho mereixes... o que sí. Dependrà de la cara que faigues quan li expliques quins són els teus problemes. Però la qüestió és que ella és irresistible. Normalment, quan ja t'està acariciant la cara, et vé una sensació de calor dins. Et trobes bé. Cobard, peró bé. Cobard perqué saps, en el més fons de tú mateix, que has agafat la vía fàcil. Que t'has rendit. Peró ella està allí, consolan-te, dien-te que no passa res : et fica el teu cap dins del seu jersey.
    I al cap i a la fí, resulta ser una de les pitjors companyeres de viatge. A mí, personalment, m'ha fet perdre coses que valíen molt. I m'hi vaig rendir, i ho vaig perdre.
    Perqué ellà és dolça, no preciosa, exhuberant, llamativa, no no no... ella és discreta. Fins i tot, és col·la en la teva vida sense avisar, i quan vols pegar-te la volta, ja s'ha fet un lloc al teu llit, a la teva taula, a la teva roba...
    I de tant de dolça, que es converteix en manipuladora, en instrument crític de la teua (in)felicitat. A més, hem de reconeixer, que sempre ha fet el que nosaltres hem volgut. Sincerament, jo crec que sí existeix és perqué l'hem inventat, l'hem creada per a nosaltres, i la nostra cobardia. Podría ser una malalta, potser, peró jo crec que en el fons, pobreta, és bona, al cap i a la fi, fa el que nosaltres volem.

    El més díficil de tot, potser sigui despedir-se d'ella, ficar-li el dit als llavis per a que calli. Per a que et mantigue fresc i no pugue abraçar-te. Per evitar confusions majors, i no tindre que arrepentir-te l'endemà, quan recordigues amb quí has estàs i a quí t'has rendit. No li voràs la cara, peró sabràs que és ella. Sempre ella. No li ho diràs a ningú que has caigut als seus braços, no ho confessaràs a ningú, i per això, et mentiràs dient que a tú no t'ha tocat. Peró justament, li estàs agafant la mà, com una bona parella. Com una part de tú.

Hola a tots/totes!

Seguim per aquí provant això, i pareix que va molt bé això dels videos i tal...

Ara és bastant tard, no porto lentilles, vaig descalç i tinc algo de menjar aquí a mà. Però tinc ganes d'escriure. Si puc dir-ho, claro.

Parlare d'una senyoreta, molt ben coneguda. Ella és molt discreta, i sempre passa desapercebuda. És més, quan no està, la trobes a faltar, ho notes. És bona persona, però a vegades és fica on lo demanen. En lloc de banyar-te, t'envia a comprar cigarrets. És amiga de la Tristesa, ja que a vegades, después d'haver visitat una, vas a vore l'altra. Peró lo fort, és quan se'n va, quan per un moment no et mira ni et controla. Que passa? Que ets lliure. Ja no estarà dien-te quina roba t'has de ficar, ni quines coses pots dir o fer. Realment oblidaràs los prejudicis que algú et va ficar. Quan ella no hi és, em surt la llum dels ulls. Quan ella hi és, no puc sortir de casa. Com podria plantar-li cara? Amb espasa o amenaça? Amb raons o amb
insults? Com m'agradaria veure-li la cara, per poder-li dir que em deixes tranquil. Que la vull oblidar, que no podem seguir junts. Pero sempre que noto que arriba, m'amago detràs la cortina. Esperant. Llavors em troba, m'acaricia la cara i me diu : tu fes-me cas a mí, que tot anirà bé. I com un crío que l'han enganxat, surto i faig com que m'han perdonat la vida. Per tornar a jugar a la pròxima.

Bona nit!

Hola!

Ja són festes!
I me fa tant de mal lo dit q no puc escriure

Video del polonia

Hola!!

Primer post al buzznet. No sé com va pero vaig provant coses, ja vaig pujant algo...
Avui és 5 d'agost, i vaig una mica apretat... seguirem informant